jueves, 22 de octubre de 2009

Te he dado el nombre más bello...


T’HE DONAT EL NOM MÉS BELL...

T’he donat el nom més bell
i un llac on el temps s’endinsa
t’he vestit de dubtes
i una certesa profunda

amor que amb la nit
desgranes la llum
del collar dels dies

t’he donat el nom més bell
i un camí obert d’escuma

amor sense nom
on el temps s’endinsa i nia

Anna Montero

Te he dado el nombre más bello / y un lago donde se adentra el tiempo / te he vestido de dudas / y de una certeza profunda / amor que en la noche / desgranas la luz / del collar de los días / te he dado el nombre más bello / y un camino abierto de espuma / amor sin nombre / donde el tiempo se adentra y anida.

3 comentarios:

Elio Milay dijo...

1

autoretrat

l'arena inabastable, ocre,
d'un desert petit
-d'un oasi, qui sap-
dins d'un pot de melmelada
-de myrtilles.
l'ordinador, els diskettes,
la memòria.
els boscs immensos de l'hivern,
-aquella que fores tu, potser-
els arbres.
antologies, reculls, poemes.
la ploma amb què escric.
autour de moi,
moi.

2

ens ha despertat
el xiulit prim d'una merla
sobre el pebrer bord del jardí.
i entre els llençols
feixucs del diumenge,
el record ens diu
el sol que naix,
l'herba tendra i la rosada.
a vegades la felicitat
és petita com un matí.

3

la casa de les ànimes

amb argila i recança
construïm cases per als morts
i al cel d'estiu busquem la seua presència,
llunyana i blava com l'oblit.
massa silencis ja al voltant del camí
i una aigua que s'estanya trista
al peu dels pollancres,
a cada pas més solitaris.

4

encara

a l'alba dansen les palmeres
sobre una terra encara possible.
sobre un món per estrenar
puc permetre'm el temps feliç
de la peresa. encara.

5

passa lenta la tarda
entre els pollancres del crepuscle.
convoque els mots i els silencis
i al llarg del poema
s’esmuny la paraula fosca,
la paraula que només es pot dir
a frec de llavis.
parla’m. digues:
el meu silenci
és un riu d’aigües fosques
cap a tu.
digues:
el temps madura
calladament
i vindrà l’instant
i serà un dia entre tants dies.
passa lenta la tarda
entre els pollancres del crepuscle
mentre lent s'extingeix
el ritme breu del teu silenci.

6

harmonia

tota la tarda a l’aguait
entre les branques
de l’acàcia que mor.
amb pas petit
s’atansa la tardor
i tot és on ha de ser:
al llindar
d’un altre cercle
o al fons de la veu
que ho diu,
i espera.


ANNA MONTERO BOSCH (València, 1954) és poeta i traductora.

Ha publicat: Polsim de lluna. Ed. Víctor Orenga. València, 1983. Arbres de l'exili. Ed. Gregal. València, 1988. La meitat fosca. IVEI. València, 1994. Com si tornés d’enlloc. Cafè Central-Eumo Editorial. Col. "Jardins de Samarcanda". Barcelona, 1999.


Ha traduït llibres i articles de diversos autors en poesia i prosa (Charles Baudelaire, Jean-Charles Huchet, Pierre Assouline, Guy de Maupassant, Jean Guéhenno, Michel Crouzet, François Poulain de La Barre, ...). Les darreres traduccions són: Poetes quebequesos. Proa. Barcelona, 2001, L’Enamorada interior, de Claudine Bertrand, Tàndem Edicions, València, 2002 i Oscil·latori, d’Aurélie Nemours, Cafè Central-Eumo Editorial. Col. "Jardins de Samarcanda", 2002.

Mermaid Lullaby dijo...

Me encanta.
Ese "minimalismo" me recuerda mucho a los haikus. Es una poesía muy "zen", transmite mucha serenidad.

Mielle Chemerite Mae dijo...

Yo la verdad no la he entendido :(