Voz Secreta.

NO SÉ COM ACABARÀ

No sé com acabarà
tot aquest joc,
el gest que vós perdeu
i que jo guard.
Seríeu ben rebut,
si l'esperança
dugués el vostre alè
fins als meus llavis.
Els llocs on ens trobam,
plens de recances,
disfressen intencions
i ens desseparen.

Si em donau una mà,
vet aquí l'altra;
si pensau en un bes,
vet aquí els llavis.
Esper que em crideu,
fa tantes nits,
semblant que del meu cos
anau fugint.

I quan de mi
tendreu esment,
hauré de guardar per a mi
aquest pensament.
Voldria reposar dins vós,
portal ombriu,
i oblidar la por
i el temps que ens queda.

I que fos tan fort
el nostre abraç
que no es sabés
on jo me mor,
on naixeu vós...

DINTRE TEU

Quan el teu cos obri el seu pit
i em deixi caminar per les estances,
s'obriran les finestres del teu camp
i veuré el blat groc crescut
de les teves velles esperances.

Quan els teus ulls s'obrin per a mi
i deixin travessar el seu color
d'aire pur sobre el mar
de llàgrimes salades.

Quan sigui festa dintre teu
i obris el portal a la ventada,
deixa'm cantar-te una cançó
i ser la primera convidada.

Quan tot el teu cos deixi de ser
un món tancat amb clau
al que no hi tenc entrada,
llavors naixeran clarors
i jardins que mostren el cel
amb boires blanques.

Mª del Mar Bonet

(de "Secreta Veu")

Ya viene, ya viene...

Esta mañana, mientras conducía alejándome de la ciudad, he visto de pronto los almendros cargados de flores: He visto flores blancas, flores rosas, minúsculas flores amarillas en los ribazos. ¿Habrán salido esta noche? Y, si no es así, ¿Por qué nos las había visto antes? ¿Será verdad que se acerca la primavera?

DANSA DE LA PRIMAVERA

(Maria del Mar Bonet - Gregorio Paniagua)

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:

vol que els lilàs s'obrin pels dits

i, en el cor, m'hi creixi una palmera.

Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,

i el meu cor tan malaltís,

tenc por que es cremi dins de la foguera,

no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,

obrir les branques i ballar amb ella,

pentinar-me al seu vent la cabellera,

cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,

cantar vermells de la tardor,

cantar el silenci de la nova neu,

cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor

i néixer un poc més en l'intent,

i créixer un poc més cada entretemps

i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;

qui sap on el vent em portarà,

a dins el cor d'una terra antiga,

o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:

vol que els lilàs s'obrin pels dits

i, en el cor, m'hi creixi una palmera.

Què exigent que ve la primavera!

Noies voramar. Mª del Mar Bonet.

NOIES VORAMAR

Cercàveu, désquena a la platja, la sal assecada.

Serena va passar la barca, enlairant la vela.

Un vestit blanc us va oferir

L´haguéssiu vist girant els ulls a l´horitzó.

La vela ennegrí de pena mentre s´allunyaba...

MUCHACHAS A LA ORILLA DEL MAR

De espaldas al mar recogíais la sal.

Pasó una barca con la vela la viento.

Os ofrecía un vestido blanco

que habríais visto volviéndoos hacia el horizonte.

La vela ennegreció de pena, mientras se alejaba...